Abans d'anar a Haití, tothom em feia la mateixa pregunta

Frantzdy Pierrot va dir una frase després de l'entrenament. No era sobre futbol — tot i que és davanter de la selecció d'Haití, juga a un club a França i és un dels pocs que pot representar Haití a l'escena internacional. Va dir: 'Cada vegada que torno a Haití, els oficials de duanes de l'aeroport de Port-au-Prince coneixen la meva mare. No perquè jo sigui futbolista — perquè ella venia pa de plàtan al carrer, fora de l'aeroport.'

Vaig partir d'aquesta frase. No perquè tracti de futbol, sinó perquè obre immediatament una altra porta d'entrada a Haití: una entrada al país no definida pels avisos de viatge, sinó constituïda per la memòria del retorn i la resiliència quotidiana.

Haití es troba al Carib, compartint l'illa de La Española amb la República Dominicana. És un dels països més pobres de l'hemisferi occidental i ha patit els últims anys una superposició de convulsions polítiques, conflictes de bandes i desastres naturals. La majoria de països tenien el mateix consell de viatge per a Haití el 2025: 'No hi aneu.' Però Haití és també la primera república independent del món fundada per una revolta d'esclaus negres. El país va proclamar la seva existència el 1804 darrere dels murs de pedra de la Citadelle Laferrière — i més de 200 anys després, aquella fortalesa encara és dempeus.

L'arribada a Port-au-Prince no va ser bonica. La música Kompa esclatava per altaveus vells i trencats a la sala de l'aeroport — un ritme que entrellaça tambors africans i melodies caribenyes, fent-te moure les espatlles sense voler. Dos nens es van barrejar entre la gent que recollia l'equipatge per agafar-me les bosses — no per amabilitat, sinó esperant una propina. La humitat i la calor de l'aire eren més sufocants que a la pista d'aterratge exterior. Sincerament: la primera impressió d'Haití no és romàntica. Però vaig decidir no embellir-la ni lletgir-la, només documentar-la.

Seguint la carretera costanera cap al nord, a través de matolls secs i mercats de vora de carretera ocasionals, Cap-Haïtien va aparèixer a l'horitzó. La Citadelle Laferrière — la fortalesa més gran de l'hemisferi occidental — s'ajup al cim d'una muntanya de 900 metres, com una bèstia de pedra gegantina. El camí de muntanya cap a ella era tan dret que els esbufecs dels cavalls sonaven més forts que les campanes. Quan vaig arribar al cim, sense alè, recolzat en un mur de pedra de 200 anys, un guia local va dir: 'Saps? Aquesta fortalesa mai va ser atacada. Era tan gran que ningú gosava venir.' A l'esplanada als peus de la muntanya, nens jugaven a futbol. El camp estava marcat amb línies vermelles i blaves com la bandera d'Haití — comprimint un monument nacional i un partit de futbol quotidià en la mateixa imatge. Aquest és el ritme més autèntic de la narrativa haitiana.

Jacmel (Jacmel) és una ciutat feta de paper maixé i pintura — les seves màscares de carnaval són les obres d'art més complexes del Carib, i els artesans que les fabriquen viuen majoritàriament en cases sense electricitat. Un artesà de màscares de paper maixé treballava a la gatzoneta a la porta. La màscara a les seves mans era mig somriure, mig rugit — la crinera d'un lleó es convertia en dents humanes, les plomes d'un ocell es fusionaven amb patrons africans. 'Al carnaval tothom porta màscara', va dir, 'però sota la màscara hi ha l'Haití real. Allà hi ha por, ràbia, i també un ritme que et fa ballar fins a l'alba. Els haitians no portem mai una sola màscara.' Vaig pensar en Wilde-Donald Guerrier — l'extrem de la selecció haitiana, que va anar des de la costa sud de Port-à-Piment fins als camps de futbol d'Europa. La seva trajectòria de vida és com les màscares de Jacmel: meitat dificultat, meitat una llum que obliga el món a mirar.

L'olor del Griot — trossos de porc fregits amb pikliz (escabetx picant) — surt dels llocs de menjar al carrer i es nota a quilòmetres de distància. La propietària, una dona d'uns seixanta anys amb un davantal esvaït lligat a la cintura, em va veure fent fotos i, somrient, va afegir dos trossos de carn al meu plat: 'Menja més, sembla que ho necessites.' El picant del pikliz no és inferior al de cap salsa asiàtica: els haitians fan servir el picant per afrontar la calor, la pobresa i tots els problemes que no es poden resoldre queixant-se. A la paella del Griot, a la música Kompa dels carrers, a la velocitat de les mans de les dones del mercat pelant mongetes, vaig veure una cosa que només puc descriure com a 'resiliència'.

La nit abans de marxar d'Haití, des del balcó d'un hotel a Port-au-Prince (Port-au-Prince), vaig mirar les llums als turons llunyans — no eren fanals, sinó espelmes i llums de querosè, el dia a dia de les zones sense electricitat. Vaig recordar les paraules fredes dels avisos de viatge: 'alta criminalitat', 'infraestructura insuficient', 'no recomanat'. Aquestes afirmacions no són errònies. Però si només les llegeixes, no sabràs com els haitians fan l'escabetx més picant del Carib; no sabràs per què les pedres de la Citadelle (Citadelle) han aguantat 200 anys; no sabràs per què la mare de Pierrot venia pa de plàtan a fora de l'aeroport, i vint anys després el seu fill portaria el nom d'Haití al món des dels camps internacionals.

Recordo les paraules finals de Pierrot a l'entrevista: 'A la bandera d'Haití hi diu: la unió fa la força. De petit no ho entenia. Ara, cada cop que em poso la samarreta de la selecció, recordo la meva mare venent pa al carrer. Això no és rendir-se. És la manera haitiana: davant d'una parada d'autobús que mai arriba, muntar el teu propi quiosc.'